dilluns, de maig 14, 2007

"L'impost revolucionari" digital

No sóc advocat; ho adverteixo abans de començar la meva diatriba perquè potser alguns em diran "llavors, si no saps del què parles, no t'hi fiquis". Però sí que sóc consumidor i des d'aquesta òptica sí que se de què parlo i a més m'incumbeix, ergo m'hi fico. I no m'importa gaire que em diguin que no puc.

A més de no ser advocat, tinc un altre defecte: m'agrada dir les coses pel seu nom. I això que el cànon digital sigui una "compensació per dret de còpia privada" no em sembla dir a les coses pel què són. Perquè per molt que la mona es vesteixi de seda, mona es queda, per molt que s'emprin eufemismes, el cànon continuarà essent el que cobren uns senyors pel què ells creuen que són pèrdues per culpa de la pirateria.

No entraré aquí a explicar si trobo lícit o no que un internauta es descarregui música o pel·lícules d'Internet per al seu consum personal, doncs encara que és part del tema, no entra en l'argumentació que donaré.

Posaré el cas concret d'una altra mena d'usuari, jo mateix: l'altre dia em vaig descarregar la primera versió beta d'Ubuntu 7.04 i em vaig disposar a gravar-la en un CD per a instal·lar-la. Quan vaig prendre el disc entre les meves mans em vaig aturar a reflexionar un moment sobre el cost del cànon en aquest CD. Quant era? 30 cèntims? 20? ni que en fos un. Per quin motiu me'l cobren? al cap i a la fi no hi estic gravant música, ni vídeo... Llavors, els meus merescudíssims cèntims d'Euro guanyats amb la suor del meu front a qui van a parar? a la SGAE? a Alejandro Sanz o a algun altre cantant?

No em desagrada l'Alejandro, encara que prefereixo la primera etapa en la què el vaig descobrir amb el celebèrrim "corazón partido", però d'aquí a regalar-li diners... ni un cèntim ni deu! que són meus i m'han costat les meves hores de feina, i hi ha hipoteques per pagar.

D'acord, no és una quantitat que em permeti viure àmpliament la resta de la meva vida, i a més sempre puc recórrer als impresos de sol·licitud de l'import del cànon que entitats com la mateixa SGAE proporcionen. Però tot i això... per què he de perdre el meu també valuós temps omplint papers i enviant-los a no se on si jo no he fet res dolent que estigui subjecte al cobrament d'aquest impost?

En aquest país i amb l'aplicació del cànon digital s'ha caigut en un crim que cometen totes les dictadures -malgrat que sortosament molt menys cruent-: el menyspreu a la presumpció d'innocència.

És cert, jo estic pagant un cànon (no tinc altre remei si vull adquirir un CD-ROM) que no hauria d'estar abonant. Paguen justos per pecadors. Se'm suposa la condició de pirata quan estic fent quelcom totalment legal (d'aquí que afirmés abans allò de dir les coses pel seu nom).

Al meu parer només hi ha una opció: abolir totalment el cànon digital. Ho sento senyors de la SGAE, ho sento molt Alejandro, però no estic disposat a què em robeu els meus diners, ni que sigui en petites quantitats, i que jo sàpiga ni uns ni altres heu tingut res a veure en el desenvolupament de Linux ni de cap distribució en concret, pel què no vull que es vulnerin els meus drets civils ni que se'm pressuposi un delinqüent. Ah! i Ubuntu no és el nom del darrer disc de cap grup heavy...

Però què podria fer jo individualment contra el cànon? res, naturalment, però tots units si que podríem.

El cànon molesta a tots: consumidors, venedors, majoristes i fabricants. Encareix el producte, pel què disminueixen les vendes per a tots i de rebot i encara que sigui en infinitèssima proporció, llasta el desenvolupament. Per tant per què no unim interessos i esforços i realitzem una ofensiva conjunta?

La meva proposta és simple: desobediència civil. Que ningú pagui el cànon, que ningú el cobri i que ningú el canalitzi cap a les entitats que el reclamen. Podran dur-nos a uns quants a judici, però... i a tots? evidentment no. Perquè no m'imagino en un país de 44 milions d'habitants uns 30 milions a la garjola per violació de drets de propietat intel·lectual o altres coses semblants.

Una idea més, llançada a l'aire en un món en el qual cada dia es mor una mica més la col·laboració cívica entre la ciutadania i l'interès per aquests temes. Potser he nascut massa tard en no arribar a temps al maig del 68... en fi, sempre em queda escriure per desfogar-me.

3 Comments:

At 19:36, Blogger Dani said...

:-D veig que la nostra conversa al PaFi continua evolucionant.

Salut i paciència company.

 
At 13:33, Blogger Guillem said...

De fet, recorda que et vaig comentar que ja el tenia escrit aquest article. L'he publicat ara perquè l'he deixat 'madurar' una mica.

Ja veig que t'ha agradat el resultat ;-)

 
At 14:30, Blogger Paco said...

Estem molt d'acord. Es mes trobo la teva postura tova pel meu gust. Els veritables lladres són ells. Comparables als faraons egipgis que s'aprofitaven del seu saber, i a d'altres innombrables de l'història. La veritat és molt tossuda, i acaba sortint. Gràcies per ajudar a explicar-la!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home